LA LLUM

En la llum veig rajos de Sol
veig la fusta de l'arbre viu,
veig la vida reflectida que creix, i creix
veig esperança en el món dels seus cabells.

En la nit no hi veig, en la nit sento.
Sento la vida sobre la cendra,
oloro les flors i els rius de la seva pell
em protgeix una flassada de fils d'or.
Era un home sense fe,
i ara sóc devot de sa natura.

D'ulls que parlen més que 10.000 savis.
Ulls que desarmen, ulls que exigeixen.
Exigeixen ser estimats, demanen ser entesos.
Pero qué li donaria jo, home mortal?
Partícula insignificant de l'univers
que li diría jo, que no era res i ara sóc tot.
Tot el que es pot demanar i somiar.
Que puc fer jo per no despertar?

Que algú em guii si us plau,
doncs amb tanta llum no hi veig res.
Pero si que ho sento, i camino, i em perdo,
i moro, i neixo, i dormo i respiro.

I ja no se que fer si no t'estimo...

--------------------------------------------------------

Escrito en los alrededores del 2003, uno de los pocos poemas en catalán que he escrito nunca, y el único digno de ser plasmado. Que bonito el amor de juventud ¿verdad?


Grafiti anónimo pero contundente en las calles de Lisboa

Comentarios

  1. y si el amor siempre fuese joven? y si amamos a los treinta y... como si tuviéramos 15?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ufff... No sé si se puede soportar tanta intensidad a nuestras edades que yo la salud ya la tengo delicada jajajaja!!

      De todas formas me alegra ver que la poesía en catalán tampoco te asusta.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares